El dret a l’avortament, un tema pendent

Un dels elements indiscutibles dintre del panorama mundial, és que el dret a l’avortament és una assignatura pendent a molts països del món. Els països occidentals es posicionen com l’exemple del progrés social, democràtic i d’assoliment de drets universals, oblidant que continuen sent societats patriarcals i eurocèntriques. Amb el ressorgiment de l’ultradreta a Europa, s’ha qüestionat la continuïtat i la vigència d’un dret democràtic tant bàsic com és el de l’avortament. És per això, que en aquest article, de clar to reivindicatiu, ens agradaria mostrar quina és la situació del dret a l’avortament als països europeus i des d’un punt de vista crític, analitzar si Europa està tan avançada a nivell de drets com sembla a nivell teòric.

L’estudi  més recent és el que va publicar l’European Parlimentary Forum for Sexual and Reproductive Rights (EPF) i l’International Planned Parenthood Federation European Network (IPPF EN)[1] i mostra que Europa no és tan progressista com podríem imaginar pel que fa als drets reproductius de les dones. En aquest estudi, es van puntuar a 52 països i territoris europeus segons els seus marcs legals per accedir a l’avortament segur. El procediment metodològic que van seguir va ser classificar els països a partir de la creació d’indicadors en tres àmbits correlacionats: accés a l’avortament, assistència clínica i servei que s’ofereix i finalment informació pública. Dintre d’aquestes tres categories, es tenien en compte diferents paràmetres, i si el país els ho complia, s’emportava la puntuació assignada en cada un. El resultat d’aquest, es pot veure en el mapa que es mostra a continuació on es destaca de forma interactiva quin és el percentatge que ha obtingut cada país.

Mapa 1: Atles de les polítiques d’avortament a Europa

Com es pot veure en el mapa, els casos més extrems són els de Polònia, Malta i Andorra, on els governs no permeten que les dones avortin. La sorpresa ve, quan governs que s’auto denominen “progressistes”, continuen obligant les dones a suportar procediments mèdicament innecessaris, a qüestionaments continuats sobre la seva decisió personal d’avortar o la denegació de l’atenció per part de professionals mèdics els quals s’excusen en “l’objecció de consciència”.

En aquest mateix estudi, es posa de manifest la dificultat en què es troben moltes dones a nivell legal en molts països, i ho van desglossar en les següents especificacions:

  • 31 països no inclouen l’avortament en la cobertura financera del sistema públic de salut. Això penalitza a dones i nenes, sobretot les que provenen d’un context socioeconòmic més complex i vulnerable, ja que el seu elevat cost fa que moltes no es puguin permetre aquest procediment i es vegin obligades a seguir amb el seu embaràs o a recórrer a pràctiques perilloses.
  • 19 països obliguen a les dones a suportar períodes d’espera forçosos, manca d’assessorament per part del cos mèdic, entre altres elements abans d’accedir al servei d’avortament. Això provoca que en certes situacions, es passi el període legal per avortar i que certes dones decideixin abandonar a causa dels impediments procedimentals.  
  • 16 països d’Europa regulen l’atenció de l’avortament a través del seu codi penal. Per tant, tracten l’avortament com un delicte.
  • 26 països permeten que les persones professionals de la salut, neguin l’atenció en base a les seves creences personals sota “l’objecció de consciència”. Aquest, és un dels elements que passa més desapercebut, i que posa les dones en situació de perill, ja que no els permet poder optar a l’avortament segur.
  • 18 països no brinden a la persona informació pública, clara, objectiva i precisa sobre l’atenció a l’avortament.

La situació de Catalunya

L’any 2010 a Espanya, es va aprovar la Llei de Salut Sexual i Reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, o dit de forma més col·loquial, la llei de l’avortament. Aquesta permetia a les dones majors de 18 anys, interrompre el seu embaràs gratuïtament durant les primeres 14 setmanes de gestació i despenalitzava algunes pràctiques en diferents supòsits. A més a més, garantia que en cap cas, l’accés i la qualitat de l’assistència en la prestació es veiés vulnerada per causes ideològiques i defensava una igualtat territorial real[2]. Des de les entitats feministes i la societat civil, aquesta nova llei va crear moltes esperances i entusiasme, perquè garantia els drets sexuals, reproductius i de salut de les dones. No obstant això, aquest entusiasme s’ha anat esvaint, ja que durant els darrers anys, s’han posat de manifest mancances d’accessibilitat al territori català, originats, en part, per la negativa d’alguns professionals sanitaris a oferir el servei per qüestions ideològiques.

Gràcies a l’estudi realitzar per la Laura Aznar del diari el CRÍTIC[3], es van fer notòries algunes males praxis dels serveis de ginecologia i d’obstetrícia del sistema sanitari públic de Catalunya[4], en especial pel mètode instrumental. Algunes de les conclusions que van extreure van ser les següents:

  • Des del 2015, de mitjana, entre un 42-46% del cos sanitari es nega a oferir el servei d’avortament.
  • Hi ha una proporció molt desigual en relació amb el nombre de persones especialistes en el territori, ja que en la província de Barcelona és on majoritàriament es concentren els i les obstetra ginecòlogues (615) i en canvi, en la província de Lleida, que destaca per una manca important d’especialistes (24).
  •  El 2020, a Girona el 25% d’aquests es van negar a practicar avortaments, a Barcelona i a Tarragona el 40% i aquest percentatge s’eleva substancialment a la província de Lleida on s’arriba fins al 67%.
  • En la majoria dels casos, quan la dona opta pel mètode instrumental, aquest procediment no es duu a terme a la pública sinó que es recorre a clíniques privades contractades per suplir la demanda.

A partir dels resultats de l’estudi, es constata que moltes dones de la província de Lleida, es veien obligades a desplaçar-se per poder rebre l’atenció mèdica necessària, ja que no podien avortar de forma voluntària amb una intervenció quirúrgica. Només, es podia fer amb l’opció farmacològica (durant les 9 primeres setmanes de gestació) i no en tots els centres hospitalaris[5].

Mapa 2: Comarques sense centres que ofereixin la interrupció voluntària de l’embaràs, 2020[6]

A partir de les dades en color groc destacades en el mapa , podem afirmar que majoritàriament en les regions dels Pirineus i de les Terres de l’Ebre, no existeix la possibilitat d’avortar voluntàriament ni a través del mètode quirúrgic ni farmacològic.

Des del Departament de Salut, es van comprometre a donar servei a les zones on no es possibilitava aquesta opció i finalment, després de molts anys de reivindicació, el 2 de març de 2021, l’Hospital Comarcal del Pallars es va convertir en el primer centre de la regió sanitària d’Alt Pirineu i Aran en oferir l’avortament farmacològic[7].

A partir d’aquesta breu retrospecció, sembla que el que ha succeït al nostre entorn és un reflex de què passa a molts altres països. Cal recordar que Espanya, va ser un país capdavanter en relació amb el dret a l’avortament de la mà d’una de les primeres ministres europees, Federica Montseny. Com segurament sabreu, això va durar ben poc, i van haver de passar més de 50 anys per tenir una llei semblant. És per això que no hem d’oblidar mai que els drets sexuals i reproductius aconseguits poden ser moneda de canvi, i per tant, un cop aconseguits, cal estar en alerta perquè ningú ens faci tornar enrere, tal com ens recorda la història.


[1] European Parliamentary Formul for Sexual and Reproductive Rights & Internacional Planned Parenthood Federation European Network, 2021. European absortion policies atlas. Disponible a: https://www.epfweb.org/sites/default/files/2021-09/ABORT%20Atlas_EN%202021-v10.pdf

[2] Capodiferro Cubero, D. (2016). La evolución de la regulación del aborto en España: perspectivas teóricas y proyección normativa. Anuario da Facultade de Dereito da Universidade da Coruña, 20, 72-97.

[3] Aznar, L. (2020). El 42% dels Ginecòlegs del Sistema Públic es Nega a Practicar Avortaments. Disponible a: https://www.elcritic.cat/investigacio/la-meitat-dels-ginecolegs-del-sistema-public-es-nega-a-practicar-avortaments-84107

[4] En aquest cas, també s’inclouen alguns centres concertats

[5] Tan sols es podria realitzar al CAP de Lleida, de Balaguer, Mollerussa, Tàrrega i l’Hospital Arnau de Vilanova.

[6] Estadística de la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya, 2020. Disponible a: https://scientiasalut.gencat.cat/bitstream/handle/11351/6576/estad%c3%adstica_interrupcio_voluntaria_embaras_catalunya_2020.pdf?sequence=1&isAllowed=y

[7] Aznar, L. (2021). Avortament: lliure, gratuït i a la sanitat pública. Disponible a: https://www.elcritic.cat/opinio/laura-aznar/avortament-lliure-gratuit-i-a-la-sanitat-publica-106397


Veure tot

vols treballar amb nosaltres?

Si t’engresca el nostre projecte i creus que pots sumar el teu talent al nostre equip, contacta amb nosaltres.