Redactat per: Anna Cabó
Volíem reprendre les entrevistes al nostre blog i hem pensat que, qui millor que poder-nos asseure amb la Sara Berbel per parlar de lideratges feministes, sostre de vidre i terra enganxós i, perquè no, de recanvi generacional.
La Sara Berbel, té un currículum farcit de càrrecs i publicacions, però cara a cara és una dona afable i sempre amable, de les que no li han pujat els fums al cap independentment del càrrec que ocupa en cada moment. Per fer un breu resum de la seva trajectòria, ella ha estat la primera Gerent Municipal de l’Ajuntament de Barcelona, consellera delegada de Foment de Ciutat SA, membre del Consell d’Administració de l’Autoritat del Transport Metropolitana, així com de Fira 2000 SA. També ha estat presidenta de la Fundació BCN Formació Professional. Anteriorment, fou directora general de Barcelona Activa i Gerent de Política Econòmica i desenvolupament Local de l’Ajuntament de Barcelona, directora general d’Igualtat d’Oportunitats en el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i presidenta de l’Institut Català de les Dones. A més el 2015 va fundar Empowerment Hub, un projecte per a l’apoderament personal, professional i social i actualment ofereix assessoria estratègica per a la innovació i la transformació d’empreses i administracions públiques, formació a alta direcció i conferències, aplicant la psicologia social al benestar organitzacional.
Però qui és Sara Berbel?
Per conèixer-la millor ens hem inventat un qüestionari LaGroc, a imatge i semblança del famós qüestionari Proust.
Qüestionari LaGroc
| Quin aspecte de la teva personalitat destacaries? La inquietud intel·lectual. M’obliga a explorar el món i tot allò que pugui ser nou, desconegut o interessant. |
| Quina qualitat aprecies més de la personalitat d’una dona i d’un home? La bondat. |
| Quina activitat gaudeixes més? Llegir (i, en segon lloc, escriure, i en tercer… nedar!) |
| Quines autores són les teves preferides? (ficció o assaig) Simone de Beavoir encapçala les meves preferències per la seva sublim intel·ligència, però també haig de destacar a la Jean Shinoda Bolen, psicòloga junguiana feminista que va donar un tomb a la meva percepció del món amb els seus llibres. També gaudeixo molt dels assajos de la Virgínia Woolf. L’Anaïs Nin per la seva llibertat interior i intensitat emocional, que va ampliar-ne també la meva, així com la Marion Zimmer Bradley per la seva meravellosa fantasia feminista i d’un món millor dins la ciència-ficció. Ah, i no vull oblidar citar una poeta: Elizabeth Smart amb el seu grandiós llibre En Grand Central Station me senté y lloré (1945) que vaig llegir amb una magnífica traducció de l’escriptora Laura Friexas. Diria moltíssimes més, però aquestes són algunes de les més rellevants. |
| Una referent per tu i per què? Hillary Clinton per la seva lluita constant a favor de les dones, tant les que tenien recursos com les que no, al llarg dels anys en totes les polítiques que va desenvolupar, la seva valentia per desafiar el poder i trencar el sostre de vidre més gran del món, el de la presidència dels Estats Units i la seva dignitat per acceptar i sobreviure a la derrota. |
| I un home referent? Bertrand Russell. Un filòsof d’una intel·ligència extraordinària, socialista i defensor de la igualtat, que va impulsar el govern mundial per la pau, cosa que encara necessitem més en aquests moments. |
| Una figura històrica que cal reivindicar? Al meu llibre Ideas que cambian el mundo (2013) vam reivindicar moltes dones que havien tingut papers molt rellevants però eren desconegudes. Potser destacaria a Inés Armand, revolucionària comunista amant de Lenin que va ser jutjada per les seves relacions sentimentals i no pel seu llegat ideològic i de canvi social, com Alejandra Kollontai. |
| Una frase o una cita que et representa? «Sapere Aude» i «Atreveix-te a saber». La vaig posar al meu darrer llibre Obedecedario patriarcal (2024) perquè amb el coautor, Bernat Castany, vam pensar que hauria de ser el nostre mantra, el de les dones, que sempre hem tingut prohibit el coneixement. |
| Un somni per complir? Veure un govern format per dones i homes realment feministes que realitzin canvis estructurals i socials a totes les àrees. Això encara no ha existit i m’encantaria que fos possible. |
Ens hem trobat amb la Sara Berbel havent llegit un bon nombre de llibres i articles escrits per ella, en especial Mujeres que lideran y transforman: Guía para romper el techo de cristal (2024) i Obedecedario patriarcal: estrategias para la desobediencia (2024) escrit a quatre mans amb Bernat Castany. També Imbatibles, la edad de las mujeres (2019) un text escrit amb un grup de dones i amigues per mostrar una imatge sobre l’edat i les dones. Tampoc poden obviar Directivas y empresarias. Mujeres rompiendo el techo de cristal (2014) un llibre clau sobre el tema.
Fruit d’aquestes lectures, ens han sorgit algunes preguntes per poder aprofundir sobre feminismes, lideratges i sostres de vidre.
S’ha escrit molt sobre el sostre de vidre, però basant menys sobre l’anomenat terra enganxós? Podríem dir que són dues cares de la mateixa moneda?
Sí, efectivament. Ambdues són discriminacions respecte les dones en el sentit d’impedir el seu progrés laboral, però el sostre de vidre afecta dones amb carrera professional que troben enormes obstacles per accedir a llocs de decisió i el terra enganxós afecta a dones en els esglaons més baixos del sistema laboral. Les primeres tenen més recursos (formatius, econòmics, temps) per poder-se defensar de la situació que les segones i per això la seva veu se sent molt més. També cal remarcar que trencar el sostre de vidre suma a dones feministes i altres que no ho són.
Tots dos impliquen bretxa salarial i menor poder adquisitiu femení, però a més, el terra enganxós és font de pobresa i precarietat, fet pel qual és essencial posar el focus.
Tot i ser dos fenòmens relacionats, el fet que més dones estiguin en llocs de presa de decisió no suposa trencat o millorar la situació de les dones atrapades en el terra enganxós. Hi ha un component de classe molt important, i hi ha estudis que mostren que les dones de classe alta tenen idearis més comuns amb els homes de la seva classe social que amb les dones de classe social inferior.
Sovint has parlat i escrit sobre lideratges feminismes i transformadors, però personalment, crec que s’ha parlat poc de la soledat de qui lidera de manera «no tradicional», de la falta de referent. Hi estàs d’acord? Què n’opines?
Estic completament d’acord. L’enfocament tradicional té molta força davant qualsevol mena d’innovació, i en el cas del model de lideratge passa el mateix. A les persones les resulta complicat adoptar o assumir actituds i fórmules molt diferents de les habituals. I, quan s’atreveixen a fer-ho, sempre hi ha crítiques i resistències, amb la qual cosa és difícil no sentir-se sol/a o trobar equips disposats a innovar.
Així i tot, cal perseverar i valorar els exemples de nous lideratges compartits, transversals i/o basats en la cocreació, l’empatia, els valors col·lectius i les cures, que també n’hi ha.
Estem en un moment de lideratges dictatorials d’extrema dreta i obertament antifeminista a escala mundial, es pot fer alguna cosa per fer-hi front?
Influir a escala mundial és molt complicat, més enllà de denunciar-ho als mitjans de comunicació en la mesura i possibilitat de cada un/a. Però en l’àmbit de les nostres institucions i organitzacions més properes, on s’ha detectat que també s’estan incrementant els perfils dictatorials i autocràtics a llocs de decisió, cal sobretot canviar la cultura organitzativa per una més democràtica. Impulsar tipus de direcció per valors i seleccionar persones que creguin en els projectes a desenvolupar, d’esperit democràtic i que no tinguin remarcats cap dels trets que avalen els lideratges narcisistes, maquiavèl·lics o psicopàtics (la triada obscura de la personalitat, que diem els professionals de la psicologia). I que predominen en els perfils de bona part dels líders d’extrema dreta.
Les dues formem part de l’anomenada generació “«baby bommer», un gruix molt gran de persones que ocupen llocs de treball i de presa de decisió que per edat anirem deixant aquest els llocs i sembla que no estem preparant aquest relleu. En torn aquest tema trobo que falten aliances intergeneracionals. Què li diries a una dona jove (20 i 30 anys) que vol ser una líder feminista? Què podem fer per treballar la intergeneracionalitat dins dels feminismes?
El camí del feminisme és una lluita constant a tots els espais quotidians, mai es pot descansar perquè la justícia social no arriba sola i és fàcil de revertir. Així i tot, està ple de riquesa, saviesa i amistat i estic segura que aquesta noia de 20 anys trobarà el camí amb altres companyes per tirar endavant amb més força i coneixement de la que nosaltres, la generació anterior, hem tingut. I estarem molt agraïdes i orgulloses de veure-les!
Crear vincles entre generacions de dones feministes, és un treball que està per fer, no hi ha relació entre dones més joves amb les més grans, i a l’inrevés. Una cosa és la part experiencial, i la prova és que ara les noies joves estan menys atretes per l’extrema dreta que els nois, i això passa per una transmissió educacional i experiencial de les seves mares, àvies en vers elles. Aquesta part experiencial ha fet que hagin assumit alguns punts del feminisme i els drets assolits, i no els passa pel cap que els poden perdre. Pel que fa a fonaments teòrics i reivindicacions feministes s’ha perdut aquest traspàs d’experiències. La gent jove que estan en mode reivindicatiu sovint ho estan en altres temes que no són el feminisme.
És molt cert que hi ha poca conversa entre aquestes dues generacions de dones, i les que voldríem crear ponts entre les dues generacions hem de ser creatives, empàtiques i innovadores per aconseguir aquest vincle imprescindible amb les noies joves.
Moltes gràcies Sara per aquesta conversa, ho hem de deixar aquí, però podríem estar molt més temps. Crec han sorgit aspectes i mirades noves que ens ajuden molt a reflexionar i actuar.
Continuarem col·laborant!!
