Redactat per: Diana Morena-Balaguer
Té internet un origen misògin?
En els darrers mesos hem parlat molt sobre la relació d’infants i, especialment, adolescents amb les xarxes socials i internet. El llançament de la sèrie Adolescence (Adolescència, en català) a Netflix, va posar sobre la taula un conflicte que fa anys és ben latent: quins discursos s’estan promovent a les xarxes socials dirigides a adolescents? Hi ha alguna diferència entre les noies i els nois? Quina ideologia s’origina a Internet, i com impacta en la construcció del “jo” en una etapa tan complexa i simultàniament tan crucial per a la vida de les persones?
Internet és immens, i com a tal el configuren espais de tota mena, fins i tot alguns que queden a les ombres o amagats del consum que podríem anomenar tradicionals. Com a mostra, les pàgines web que visita el protagonista de la sèrie formen part del fenomen que s’anomena manosphere o, en català, masclosfera o manosfera. Aquestes paraules ens defineixen un espai virtual habitat per homes, el qual difon i amplifica discursos masclistes, misògins, antifeministes o, directament, que promouen l’odi cap a les dones i persones d’identitats, orientacions o expressions de gènere dissidents.
El fenomen de la manosfera no és nou, sinó que existeix des dels orígens d’internet. Hem de pensar que, en un principi, Internet va ser habitat sobretot per homes blancs de classe mitjana o mitja alta, els quals es podien permetre adquirir un ordinador. Simultàniament, Internet va esdevenir un espai de protecció, de cura i d’empoderament per molts d’ells, especialment aquells que no trobaven el seu lloc al món físic: els nerds, els frikis, és a dir, els homes que no seguien els cànons tradicionals de la masculinitat, podien performar-la en un espai virtual.
Evidentment, la tecnologia no té gènere (de fet, Hedy Lamarr fou la inventora del WiFi), i les dones van començar a ocupar també els espais virtuals. En aquest moment, els mateixos homes que havien estat rebutjats pels seus companys perquè no performaven correctament la masculinitat van optar per discriminar les dones i no van permetre que accedissin “als seus” espais. És a dir, tot i que els homes aïllats podrien haver entès el malestar que causa la discriminació, podrien haver acceptat les dones i podrien haver creat un front comú contra els rols de la masculinitat tradicional, van repetir cap a elles les mateixes accions que ells rebien.
Essencialment, tres motius expliquen aquesta situació. En primer lloc, autores com Elisabeth Badinter expliquen la difícil gestió que executen els homes amb la identitat masculina, la qual es construeix per oposició amb allò que no són i, per tant, allò que sí els fa ser homes. Així, els homes constantment han de demostrar (1) que no són dones (2) que no són nens/infants i (3) que no són homosexuals. Si acceptaven les dones, en el fons estaven assumint que l’espai virtual podia ser també femení, la qual cosa els allunyava encara més de la masculinitat tradicional i els situava en un espai de major vulnerabilitat. En segon lloc, es va produir el que el col·lectiu Proyecto Una va descriure al llibre Leia, Rihanna y Trump (2019) com el fenomen de la casa-arbre. Per entendre-ho, hem d’imaginar-nos una casa construïda en un arbre on s’estableixen normes d’accés arbitràries (tu sí o tu no pots entrar). Segons les autores, aquestes dinàmiques configuren la identitat dels infants, i els homes ho van replicar: com que no volien ser assimilats amb les dones, necessitaven prohibir o limitar-ne l’accés per definir qui eren.
En tercer i darrer lloc, a Internet es va produir una reafirmació de la masculinitat dels homes nerds. Aquests homes, per fi, van poder performar un rol de líder des d’una masculinitat tradicional, basat en la discriminació que ells havien rebut. Dit d’altra manera, per fi van poder dominar la conversa, per fi van abandonar el rol passiu-discriminat i van exercir el rol actiu-discriminant.
Els tres pilars mencionats expliquen per què des dels anys noranta les dones han estat sistemàticament expulsades dels espais virtuals, i ens ajuden a comprendre la dimensió del fenomen de la manosfera. Per tant, lluny de ser un espai aïllat, la manosfera forma (almenys una petita part) de l’ADN de les xarxes socials i l’internet actuals.
D’on surt l’odi cap a les dones i els feminismes?
Michael Kimmel va recórrer els Estats Units d’Amèrica a finals de la dècada dels 2000 per entendre per què ressorgien discursos d’extrema dreta al país. Entre altres factors, el sociòleg va presentar al llibre Hombres Blancos Cabreados (2013) el concepte de dret agraviat, és a dir, que els homes percebien els tímids avenços dels feminismes o les lluites antiracistes com atacs directes cap a ells i cap a tot allò que representen. Això succeïa perquè els homes, socialitzats des d’una posició de privilegi androcèntric —dit d’altra manera, que se’ls va ensenyar que eren el centre del món— sentien que qualsevol retirada de poder, per petita que fos, era un atac cap a ells i, per tant, cap a tota la societat. Per tant, sentien que el seu dret a ser homes, a viure, era atacat, i que era necessari combatre aquests avenços. A tall d’exemple, Proyecto Una exposava com qualsevol canvi de gènere o fins i tot d’ètnia de personatges masculins a noves versions de pel·lícules de Hollywood era percebuda com una gran ofensa social.
En els darrers anys, el concepte de dret agreujat s’ha profunditzat perquè, efectivament, podem constatar que l’economia experimenta períodes de recessió i inflació, així com se succeeixen greus problemes en l’accés a l’habitatge. El quid de la qüestió, doncs, és que els grups d’ultradreta mercantilitzen aquestes problemàtiques, les modifiquen i camuflen l’origen i les orienten cap a grups en situació de vulnerabilitat.
Kimmel va detectar que aquests moments de crisis i conflicte són utilitzats per a vehicular l’odi cap a grups en situació de vulnerabilitat: com existeixen problemes econòmics, els conflictes no tangibles, com els drets de les persones trans, i l’ús de diners públics per a millorar la seva qualitat de vida semblen un balafiament.
Aquesta lògica és utilitzada per grups d’ultradreta, els quals instrumentalitzen aquestes problemàtiques i les modifiquen al seu gust per a promoure discursos d’odi. Per tant, l’odi cap a les dones i el feminisme sorgeix en un context de reacció davant la pèrdua de drets, incentivada addicionalment per la canalització de l’odi per part de persones amb el domini de l’agenda pública. Evidentment, aquests grups ometen l’evident, com per exemple que l’avanç dels drets de les dones o de la lluita incompatible no és contrària al benestar econòmic de la població.
Així, pensen: “si hi ha problemes econòmics, per què el govern gasta diners en persones nouvingudes? Si la inflació dificulta el pagament de les factures o del menjar, per què es destinen diners en campanyes d’igualtat? Per què no parem de parlar de persones trans, especialment amb un llenguatge i vocabulari excessivament acadèmic i que costa d’entendre, quan la meva família no arriba a final de mes?”.
Canvi de paradigma: els homes alpha prenen el poder
En els darrers anys la misogínia virtual ha experimentat un canvi de cent vuitanta graus, de la mà també de les alteracions que ha viscut la tecnologia i la forma amb la qual es percep. Si abans internet era un espai marginat, per nerds o freaks, ara tothom l’habita. De fet, és pràcticament impossible viure-hi al marge. Conseqüentment, són persones que històricament han tingut més visibilitat les quals han obtingut una exposició més preeminent. Així doncs, ja no són homes marginats o aïllats els quals emeten massivament missatges misògins, sinó els mateixos homes que històricament han performat la masculinitat tradicional.
Aquest fet ha anat de la mà, per una banda, de la instauració d’un sistema tecnocràtic i plutocràtic, i, d’altra banda, de la construcció de les identitats virtuals i la manca de separació de la vida analògica i la digital.
En primer lloc, cal destacar que Elon Musk, Jeff Bezos o Mark Zuckerberg, entre altres, dominen econòmicament el món. Però més enllà del factor econòmic, o fins i tot polític —el nomenament d’Elon Musk com a cap del recentment creat Departament d’Eficiència Governamental dels Estats Units d’Amèrica n’és una clara mostra— que tenen aquestes figures, per primera vegada ells estan esdevenint líders i persones a seguir d’acord amb una interpretació massa oberta de què vol dir la meritocràcia. L’auge de l’emprenedoria entre adolescents i joves o la inversió desmesurada en criptomonedes ho prova: si ells ho van poder fer, nosaltres també. Aquests líders, especialment Bezos i Musk, representen una masculinitat exacerbada, amplificada i, directament, misògina.Com podem esperar que els joves no copiïn aquests comportaments?
A més, gràcies a Internet, no únicament els repliquen en l’entorn proper, sinó que la construcció del jo requereix presència a Internet. El jovent exposa qui és a través del que diu a la vida analògica, però especialment també a través de com es presenta a ell mateix a les xarxes socials, què tria mostrar i què amagar. Si tenim en compte que les plataformes presenten oportunitats reals de monetització, és a dir, de guanyar diners, trobem l’element que ens manca per entendre la proliferació dels discursos misògins: els joves veuen discursos que els interpel·len pels motius que hem abordat abans, constaten que els líders tecnocràtics els repliquen i els performen, i de retruc ells mateixos creen plataformes virtuals, com ara canals de YouTube, i fan seus els arguments que han escoltat sense valorar-los críticament, perquè necessiten ser homes de veritat.
L’economia de l’atenció i el capitalisme de plataformes, elements clau per a la proliferació de la manosfera
El sistema capitalista de plataformes ha adoptat l’economia de l’atenció com valor clau, és a dir, que qui guanya no és necessàriament qui envia un missatge veraç, sinó qui capta més temps l’atenció de les persones. Internet és clau en aquest sentit, i en els darrers anys hem constatat com les aplicacions han passat a dominar el panorama econòmic, sigui amb la substitució d’indústries tradicionals, com en el cas de Glovo o Cabify, o sigui amb la implementació de les xarxes socials com a eina per mediar amb el món, com veiem amb les tendències d’Instagram o TikTok. Aquest context és clau perquè proliferin missatges alarmistes, ja que el que cerca aquesta economia és l’atenció i la interacció constant, és a dir, que no marxem d’una pàgina web o d’una plataforma en concret. Els fenòmens socials són complexos, i per entendre’ls és necessari explicar el context o les causes, entre altres. Transmetre aquests missatges pot ser avorrit pel públic general, pel qual és molt més atractiu consumir un vídeo ràpid de trenta segons, el qual camufla o amaga la veritat.
És aquí on sorgeixen grups com ara PUA (Pick-up artist), els Proud Boys, The Return of the Kings, los MGTOW (Men Going Their Own Way), o canals espanyols obertament misògins com Roma Gallardo, Tío Blanco Hetero o Wall Street Wolverine. Des de perspectives diferents, alguns amb més èmfasi en l’economia, altres en els valors tradicionals de la masculinitat o alguns que directament promouen insults cap a les dones, els seus discursos s’amplifiquen a les plataformes perquè generen interacció, la qual genera beneficis econòmics pels mateixos homes que promouen aquesta mirada de la masculinitat.
A LaGroc hem treballat sobre manosfera i masculinitats en diferents projectes, com en la campanya Discriminats pel feminisme? Si t’interessa abordar aquesta qüestió, pots contactar amb nosaltres en lagroc@lagroc.com. Estarem encantades de parlar-ne!
