T’ha passat alguna vegada que a l’haver assolit un èxit creus que ha estat fruit únicament de la bona sort? O què estàs ocupant un lloc, professionalment, que no et pertany i que no et mereixes -tot i que si ho examinés objectivament, tens les qualitats per ser on ets-?
Estàs patint el que es coneix com a síndrome de l’impostor. Malgrat que és una síndrome que pot patir qualsevol persona, les dones són més propenses, i per això, molt sovint es parla de síndrome de la impostora.
El fet que les dones siguem/siguin més propenses a patir aquesta síndrome, s’explica pel context sociocultural: vivim i hem viscut molts anys sota el sistema patriarcal. Això ha implicat que, al llarg de la història les dones han estat considerades com un subjecte incapaç de prendre decisions pel seu compte i inclús de pensar independentment si no es tractava de temes propis de l’esfera privada[1].
La manifestació de la síndrome de la impostora radica, en part, en la falta de confiança i en el cas de les dones, és conseqüència, en bona part d’una herència històrica; és el resultat de segles, inclús mil·lennis, de supremacia masculina, que ha invisibilitzat i ocultat el paper de les dones en la història[2].
Què és la síndrome de la impostora?
La síndrome de la impostora es defineix com: “l’experiència psicològica de creure que els assoliments d’una persona han estat possibles, no per mitjà d’una habilitat genuïna, sinó com el resultat d’haver estat afortunat o afortunada”[3] o bé, de manera més breu: “una experiència interna de falsedat intel·lectual”[4].
Així doncs, la síndrome de la impostora és la impossibilitat d’interioritzar el mateix èxit de manera natural[5]. Les persones que el pateixen se senten incapaces d’internalitzar els seus assoliments i èxits com a propis -i a vegades s’arriba a pensar que pertanyen a altres- i es pateix una por persistent de ser descoberta com un frau, sense realment ser-ho[6].
Orígens històrics
La primera vegada que es va utilitzar l’expressió “síndrome de la impostora” va ser el 1978, quan les psicòlogues Pauline Clance i Suzanne Imes, de la Universitat Estatal de Geòrgia, a Atlanta, van publicar els resultats d’un estudi en el qual van participar 150 dones d’entre 20 i 45 anys durant un període de cinc anys. Tot i ser professionals reconegudes en els seus sectors, “estan convençudes que en realitat no són intel·ligents i que han enganyat a aquells que creuen que si que ho són. Pensen que el seu èxit ha estat qüestió de sort i que a menys que realitzin un treball herculi no podran mantenir l’engany”, van escriure les autores.[7]
Les autores van emprar el terme per descriure els trets i comportaments d’un grup de dones exitoses i reconegudes en els seus sectors que tenien problemes per internalitzar el seu èxit, en tant que no l’atribuïen a les seves pròpies habilitats[8].
Inicialment i arran de la investigació de Clanes i Ines, es creia que aquesta síndrome només afectava dones professionals. Tanmateix, investigacions posteriors han demostrat que la síndrome de la impostora afecta una àmplia diversitat de persones: d’ambdós gèneres, també a persones amb diferents ocupacions i cultures[9]. S’estima que el 70% de les persones experimentaran almenys un episodi d’aquesta síndrome en algun moment de les seves vides[10].
Com fer-hi front
Malgrat que pot afectar a totes les persones, com ja s’ha comentat anteriorment, la síndrome de la impostora es presenta més sovint en dones i influeix de manera important en les seves subjectivitats, ja que influeix en l’autovaloració i en la confiança en si mateixes[11].
Per poder fer front a aquesta síndrome, cal treballar la mateixa confiança de les dones a partir de potenciar referents del seu gènere des de la infància, en els entorns familiars i a l’escola, per configurar la identitat primerenca de les nenes[12]. Per tant, és crucial poder desenvolupar referents diversos més enllà de l’home blanc, heterosexual, de classe mitjana…com a persona d’èxit, perquè qualsevol persona s’hi pugui emmirallar. També resulta essencial, cultivar la confiança més enllà del que és masculí com a mesura, norma i forma de comportar-se[13].
[1] Mora, M. C., 2021. Un estudio sobre las barreres de facto en la vida laboral de las mujeres. Tesis. Pontificia Universidad Javeriana.
[2] Cadoche, E. i de Montarlo., A., 2021. El Síndrome de la impostora. Barcelona: Ediciones Península.
[3]Clance. P. R. i Langford, J., 1993. The Imposture-syndrome: recent research finding regarding Dynamics, personality and family paterns and ther implications for treatment. Psychotherapy, 30 (3), pp. 495-501.
[4] Sakuklu, J. i Alexander, J. (2011). The Impostor Phenomenon. International Journal of Behavioral Science, 6 (1), pp. 73-92.
[5] Arques, N., 2022. Impostoras y estupendas. Para que los demás vean tu talento, primero lo tienes que ver tú. Barcelona: Aliena Editorial
[6] Cortes, C., 2021. El (duro) camino de las mujeres en la ciència. Revista de Ciencias Médicas, 46 (1), pp. 3-4.
[7] Herrera, A., 2022. El síndrome de la impostora: por qué tantas mujeres dudan de su talento y temen ser ‘descubiertas’. La Vanguardia [en línia]. Disponible a: https://www.lavanguardia.com/magazine/buena-vida/20220416/8192465/miedo-temor-constante-descubierta-incompe.html
[8]Parkman, A., 2016. The imposter phenomenon in higher education: incidence and impact. Journal of Higher Edution Theroy and Practice, 16(1), pp. 51-60.
[9] Sakuklu, J. y Alexander, J. (2011). The Impostor Phenomenon. International Journal of Behavioral Science, 6 (1), pp. 73-92.
[10] Gravois, J., 2007. You’re not fooling anyone. The Chronicle of Higher Education [en línia]. Disponible a: https://www.chronicle.com/article/youre-not-fooling-anyone/
[11] García-Huidobro, M. R., Montenegro, C., Navarrete, K., Lara, M. i Schenffeldt, N., 2023. Hacia el empoderamiento de niñas y mujeres adolescentes: potenciar los referentes femeninos. Educar, 59(1), pp. 147-160.
[12] Cadoche, E. i de Montarlo., A., 2021. El Síndrome de la impostora. Barcelona: Ediciones Península
[13] Cadoche, E. i de Montarlo., A., 2021. El Síndrome de la impostora. Barcelona: Ediciones Península
