Redactat per: Èlia Jornet
Amb l’arribada de la calor i de l’estiu, no només pugen les temperatures i les ganes de començar les vacances, sinó que també augmenta la pressió estètica sobre les persones que no tenen un cos normatiu i en especial sobre les dones. Aquesta sensació latent ens fa adonar, un cop més, que vivim en un disgust i incomoditat constant amb el nostre cos, fruit d’aquesta violència masclista sistèmica que ens condiciona la nostra autoestima, la nostra salut física o mental i les nostres relacions.
Aquesta altra cara de l’estiu ve alimentada per aquells aspectes socials i culturals que influeixen negativament en la nostra imatge corporal i que ens acaba afectant en la percepció que tenim de nosaltres mateixes. L’obligatorietat d’anar sempre depilades, el no tenir cel·lulitis, estar morenes, no tenir canes ni taques, i en especial, estar primes, formen part d’aquests mandats estètics impossibles que s’espera que complim, i que moltes vegades, per molt que estiguem sensibilitzades sobre el tema, ens ho acabem autoimposant.
De què parlem quan parlem de pressió estètica?
Podríem dir que la pressió estètica és aquella forma d’opressió social que es manifesta a través de normes i estàndards culturals que dicten com s’ha de lluir i comportar una persona per ser considerada “atractiva” o “digna de valor”. Aquests ideals estètics varien segons la cultura, l’època històrica i les circumstàncies sociopolítiques, però comparteixen la característica d’exercir un control sobre la percepció individual i col·lectiva de la bellesa i la identitat[1].
Remarcar les implicacions que té sobre les dones aquesta pressió estètica no és una qüestió nova, ja que gran nombre d’autores feministes han teoritzat sobre com el patriarcat i el sexisme contribueixen a la perpetuació d’aquests estàndards de bellesa opressiva i poc inclusiva. Autores com bell hooks en el seu llibre Feminisme is for everybody, Naomi Wolf amb The Beauty Myth analitzen com la cultura dominant estableix les normes i els estàndards de bellesa inabastables i poc realistes, amb el fi de cosificar i reduir a les dones a objectes de desig i de consum. Aquesta pressió estètica -imposada per la societat, els mitjans de comunicació i la moda- s’acaba convertint en un control social que limita l’autonomia i el poder de les dones, que enfoquen gran part de la seva identitat i autoestima a la seva aparença física. Això acaba resultant en el fet que les dones se sentin insatisfetes amb els seus cossos i desenvolupin inseguretats i trastorns relacionats amb la imatge corporal.
El camí cap a la diversitat: del body positive al body neutral
Durant els anys 70, un grup estadounidenc d’activistes grasses anomenat The Fat Underground, fartes de tota la violència i l’estigma que rebien, van publicar The Fat Liberation Manifesto on condemnaven el menysteniment i l’opressió que rebien a causa del seu cos. Tot aquest moviment liderat per dones racialitzades, grasses i trans al principi no va tenir èxit, fins que, poc a poc, aquest discurs es va anar popularitzant a partir de les xarxes socials amb el conegut moviment de body positive. Aquesta és una iniciativa que reivindica que tots els cossos podien ser desitjables i aposta perquè totes les persones es sentin còmodes amb el seu cos, sense importar si s’ajusten o no als cànons de bellesa[2]. És ben conegut, que aquest moviment va ajudar a moltes persones a sentir que eren igual de vàlides i que podien ser desitjades des del respecte i l’amor. No obstant això, diferents activistes feministes van començar a parlar sobre que el body positive, en cert punt, podia arribar a ser tòxic, ja que no sempre era fàcil estimar el teu cos. És per això, que es va començar a parlar sobre el body neutral, un moviment que aposta per la normalització del cos humà com a font de salut i d’experiència sense la necessitat de celebrar l’aparença física constantment. A Catalunya, l’actriu Júlia Barceló n’és una de les principals defensores, posant sempre en valor que les idees i les accions de cada persona van més allà de les seves característiques estètiques i remarca que és normal a vegades mirar-te al mirall i no sentir-te bé amb el teu cos[3].
Aprendre a estimar el teu cos, no és una tasca fàcil, i sabem més que ningú que hi ha moltes barreres que ens impedeixen posar per davant el valor estètic davant d’altres virtuts. És per això, que és important, fer d’aquest alliberament corporal una defensa col·lectiva, teixint una xarxa de sororitat que ens permeti trencar amb aquest mandat estètic que se’ns autoimposa i estimar el nostre cos des de la neutralitat.
Si tens ganes d’escoltar i aprendre més sobre el tema, us deixem a continuació algunes recomanacions de pòdcast:
Cuerpos distorsionados: Ciberlocutorio
Pressió estètica amb Júlia Barceló: Puntes Rebels. El Podcast
Rita Rakosnik: Pressió estètica i el “male gaze”
Bibliografia
[1] Cohen, R., Irwin, L., Newton-John, T. y Slater, A. (2019). # bodypositivity: un análisis de contenido de las cuentas de body positive en Instagram.
[2] Sastre, A. (2014). Hacia un cuerpo positivo radical: lectura del “movimiento corporal positivo” en línea. Estudios de medios feministes.
[3] Barceló, J. (2023). Pedroche i el body positive. El crític. Disponible a: https://www.elcritic.cat/opinio/julia-barcelo/pedroche-i-el-body-positive-158640
