Masculinitats i violències masclistes: parlem amb Heinrich Geldschläger

S’acosta el 25 de novembre, data assenyalada perquè commemora el Dia Internacional per a l’Erradicació de les Violències Masclistes. Tot i que els avenços en polítiques públiques feministes siguin rellevants i cada vegada es plasmin més a la societat, s’està evidenciant la necessitat de reflexionar sobre el paper dels homes en el manteniment d’aquest tipus de violències, indispensable, però amb menor recorregut i menys abordat.

Per això dediquem el LabGroc d’aquest mes a parlar sobre la prevenció i l’atenció de les violències masclistes de les persones que les exerceixen, majoritàriament homes. I qui millor per parlar-nos d’aquest tema que Heinrich Geldschläger? Ell es presenta com a “home, alemany, pare de dos fills, psicòleg i cofundador de Conexus”, associació que va decidir muntar el 2011 juntament amb altres professionals, després de l’experiència com a coordinador del Servei d’Atenció a Homes (SAH) de l’Ajuntament de Barcelona des del 2005, per continuar dedicant-se a l’erradicació de les violències masclistes a través de la intervenció amb homes, la formació de professionals i la investigació en temes de gènere, benestar i salut mental.

Ens reunim amb ell a les noves oficines de LaGroc (ens podreu trobar al Carrer Veneçuela, 19-21) i la conversa va anar així…

Quins reptes assenyalaries tu com els més rellevants avui en relació amb les violències masclistes?

La falta de recursos és un repte claríssim, malgrat que hi hagi hagut moltes millores!

Però jo crec que també hi ha un tema fonamental que és el backlash[1]: el moviment reaccionari per part de la dreta i l’ultradreta, sobretot, en l’àmbit polític i en l’àmbit de les xarxes socials. S’ha trencat el consens polític.

Bàsicament, aquests són els dos reptes principals, tot i que tenen ramificacions: en el finançament, en l’atenció a nois… Ens trobem molt que a l’hora de fer prevenció a nois mostren rebuig i se senten atacats i qüestionats, i que això fa que es tanquin encara més de l’habitual per parlar sobre temes de violència, masclisme, masculinitats… i això té molt a veure amb el que s’està transmetent a les xarxes, al final.

És a dir, vosaltres heu notat un canvi en l’actitud dels homes pel que fa a la prevenció de les violències masclistes arran de l’auge de l’extrema dreta?

Sí, hi ha una sensació que hi ha un discurs “anti” molt potent, molt format i, per altra banda, una sensació, sobretot de molts joves, d’estar molt a la defensiva amb tots aquests temes. Costa més ara que fa uns anys implicar-los en la prevenció de violències masclistes. Requereix molt de temps poder obrir la possibilitat de treballar.

És un dels grans reptes: com podem, per una banda, dirigir-nos als nois i als joves i a les seves necessitats i inquietuds sense oblidar les desigualtats i la importància de qüestionar els models tradicionals, les desigualtats, les violències i el masclisme. Trobar la manera no impositiva.

Aquest rebuig o estar a la defensiva que mostren aquests joves té a veure, per una part, amb aquest discurs reaccionari, i per l’altra, amb, moltes vegades, com ho fem, com abordem les violències masclistes.

Malgrat aquestes dificultats que comentés, com creus tu, des de la teva experiència, que podem apel·lar o treballar amb aquests “homes còmplices”[2]?

Rus Funk ha fet un esquema, una proposta sobre els diferents posicionaments dels homes davant de la igualtat[3]. Luís Bonino també va fer una cosa semblant[4] i Rush Funk ho ha diferenciat una mica més. Luís Bonino diferenciava tres tipus d’homes: els que estaven en contra, els indecisos o perduts i els que estan a favor. I Rush Funk proposa nou tipus diferents i el repte d’intentar ajudar als homes, segons la posició en la qual estiguin, a avançar un pas més a la següent categoria.

Crec que això és un dels grans reptes: com podem crear una massa crítica d’homes amb una posició a favor de la igualtat i en contra de la violència més proactiva. No només si estic a favor o no, sinó que es noti a través de com es posicionen davant d’expressions de masclisme, de desigualtat o de violència en el seu entorn.

I, en aquest sentit, què creus que funciona, en poder crear aquesta massa crítica d’homes?

Això depèn de quin posicionament previ tingui.

El què funciona és ajudar a ser conscients de les desigualtats d’una manera no culpabilitzadora, no “avergonyidora”, perquè el sentiment de vergonya és fàcil de generar en homes i no sol ser gaire útil.

És a dir, ajudar a generar consciència i moltes vegades, també, ajudar a generar eines concretes, coses concretes que puc fer en el meu dia a dia en aquestes situacions. Si aconseguim crear aquesta consciència i aquesta eina de motivació per fer-hi alguna cosa. Però a vegades, també falten models concrets o eines concretes de, per exemple, com puc parlar amb un amic que fa un comentari inapropiat o es fa pesat o lliga d’una manera bavosa o el que sigui. I, a vegades, és interessant veure quines dificultats hi ha respecte a les capacitats d’intervenir d’una manera que no reprodueixi models tradicionals, agressius o violents.

El què funciona és ajudar a ser conscients de les desigualtats d’una manera no culpabilitzadora, no “avergonyidora”, perquè el sentiment de vergonya és fàcil de generar en homes i no sol ser gaire útil. És a dir, ajudar a generar consciència i moltes vegades, també, ajudar a generar eines concretes, coses concretes que puc fer en el meu dia a dia en aquestes situacions. Si aconseguim crear aquesta consciència i aquesta eina de motivació per fer-hi alguna cosa. Però a vegades, també falten models concrets o eines concretes de, per exemple, com puc parlar amb un amic que fa un comentari inapropiat o es fa pesat o lliga d’una manera bavosa o el que sigui. I, a vegades, és interessant veure quines dificultats hi ha respecte a les capacitats d’intervenir d’una manera que no reprodueixi models tradicionals, agressius o violents.

És a dir, hem de mostrar formes d’intervenir que puguin ser contundents i clares, per una banda, i per l’altra banda, amistoses, per poder mantenir la relació. I això, al final, no és molt diferent al que hem de fer o intentem fer amb els homes que exerceixen violències masclistes. Sí, hem de ser contundents respecte a la violència que exerceixen i al voltant del discurs que justifica o sustenta la violència, però, per altra banda, hem d’establir una relació que pugui sostenir aquest treball, que ells se sentin acceptats com a persona per fer aquest procés. Hem d’intervenir d’una manera que a la vegada es tingui cura de la relació.

T’has avançat una mica, perquè et volíem preguntar què fer amb aquests homes agressors: què es pot fer, què funciona per evitar que tornin a fer-ho, a part del que ja comentaves de ser contundent amb ells però a la vegada cuidar-ne la relació?

Depèn molt del context en el qual treballem. A grans trets, depèn del nivell de reconeixement que hi ha per part de l’home sobre la violència, del nivell de responsabilització que hi ha i del nivell de motivació, el fet de voler fer una cosa. Cal explorar com estan els nivells d’aquests tres aspectes assenyalats: reconeixement, responsabilització i motivació per fer alguna cosa. Depenent d’això i del context en el qual treballes.

La gran majoria dels programes per homes a Espanya i Catalunya estan dins del sistema judicial, a les presons, per homes que estan condemnats i en un context determinat: a la presó, la participació és voluntària, però en un context totalment no voluntari: hi ha temes de beneficis en joc. Per altra banda, hi són els programes on els homes participen com a Mesura Penal Alternativa a una pena de presó que se’ls ha suspès amb la condició de, entre altres mesures, participar en el programa. I després hi ha els pocs programes que trobem fora del sistema judicial. Un dels problemes que tenim és que no hi ha cobertura d’aquest últim tipus de programes per a homes que comencin a reconèixer el problema o que vinguin derivats d’algun servei de salut, de servei social o de qualsevol classe de servei que hagi detectat aquest problema i hagin suggerit que assisteixin al programa. 

Per tant, també cal fer la feina de formar els professionals per poder fer aquesta detecció, abordatge i derivació a un servei. El problema molt sovint ve de “a quin servei podem derivar”. A Barcelona, per exemple, tenim el SAH/Plural, i després, a la resta de Catalunya, tenim 4 serveis molt petits: un a Girona, un a Igualada, un a Tarragona i un a Tortosa. I són serveis d’una tarda o dues tardes com a molt. Tampoc és que hi hagi una demanda espectacular, però l’experiència, justament, als inicis del SAH era que, primer no hi havia demanda. Però si hi ha un servei, aquest es comença a donar a conèixer i comencés a formar a altres professionals sobre l’existència d’aquests serveis i la seva derivació quan es detectin situacions de violències masclistes, això produint que la demanda del servei creixi molt. Per exemple, en els seus inicis, el SAH s’atenia 30-40-50 homes a l’any i ara, són entre 300 i 500 a l’any. L’oferta crea demanda.

I també cal remarcar la importància que hi hagi aquest abordatge no només en els serveis especialitzats, sinó també en els serveis generalistes[5].

És necessari aquest canvi de mirada: quan pensem en violències masclistes no hem de pensar només en dones i fills i filles – que evidentment hi hem de pensar-, també cal abordar els qui les exerceixen, que som els homes. Qui hem de canviar som els homes.

Quin és l’èxit dels programes d’atenció a homes que han comès violències masclistes?

L’avaluació de l’éxit dels programes per agressors és fonamental i caldria que tots ells la fessin rutinàriament i, idealment, incloient-hi la perspectiva de les victimes. Els últims meta-anàlisis dels estudis científics ens indiquen que els programes tenen un efecte significatiu que redueix la reincidència de mitjana al voltant d’un 20%. Per altra banda, la meva experiència també em diu que en els homes que es mantenen en el servei s’obtenen força èxits. Tanmateix, ens trobem que durant el procés hi ha força homes que l’abandonen, ja que, molt sovint, la motivació de participar inicialment és externa, és a dir, la seva parella o exparella li ha fet un ultimàtum o venen derivats d’un servei, i aleshores, no sempre aconseguim transformar-la en una motivació més pròpia, més intrínseca.

O altres vegades, la iniciativa és més pròpia en un moment de crisi o de traspàs d’algun límit propi en l’ús de la violència (és el “m’he espantat de mi mateix, he de fer alguna cosa”), però a vegades, aquesta motivació es dilueix. Aleshores, en els homes en els quals no aconseguim crear una motivació més intrínseca i sostinguda, és molt fàcil que abandonin quan s’adonin del que significa realment participar del programa: sessions individuals, després un procés grupal i un compromís, i que és un procés dur, enfrontar-se a la violència que exerceixes, amb les conseqüències que té això en les persones que suposadament estimes i a tu mateix, no és fàcil.

Per tant, podríem dir que, en termes generals, el que caldria fer per evitar que els homes reincideixin és generar aquesta motivació interna sostinguda en el temps, no?

Clar, això és la base. Per poder fer la feina després, calen altres coses.

Quines altres coses?

Per nosaltres, una cosa fonamental és entendre la violència, és a dir, entendre per què i sobretot, per a què, utilitzes la violència. I que ells, puguin, a partir de la seva pròpia experiència i la seva història vital, entendre el sentit que té la violència: per a què la utilitzen. I que no sigui una cosa que nosaltres els hi imposem com a discurs, sinó que realment entenen la intencionalitat de la violència que han exercit, a través d’analitzar la seva pròpia experiència.

Fer reflexionar sobre com la seva violència té a veure amb la necessitat de controlar l’altra persona o controlar-se a si mateixos i les meves inseguretats i els meus traumes. Veure com aquestes necessitats de control es tradueixen en l’exercici de violències. Ser conscient de la funció que té la violència en la seva manera de relacionar-se i de funcionar creiem que és fonamental per poder aconseguir un canvi sostingut, i no un canvi superficial.

I aleshores, si hi ha aquesta comprensió, si hi ha aquesta consciència sobre les conseqüències que té això en la vida dels altres, podem començar a generar també alternatives de formes de relacionar-se amb si mateixos i amb la resta de persones, amb les parelles, amb els fills i filles…

No es tracta tant del control de la ira, de la ràbia, dels impulsos. Això pot ser útil per assolir uns canvis més o menys superficials, que poden ser importants quan estàs a punt d’agredir o d’explotar i que pot evitar agressions, però és difícil que només amb això puguem aconseguir canvis profunds. Aquí no preguntem el perquè tens tanta ràbia o tanta ira… Si no que cal veure què em passa a mi: quines expectatives sento, quines exigències tinc cap a la meva parella i, cap a mi mateix, perquè una cosa em produeixi tant malestar, tanta ràbia per exercir violència.

Per últim, amb tot el que ens has explicat, quins serveis o recursos creus que manquen en l’abordatge integral de les violències masclistes?

Moltes coses. Primer de tot, en referència a l’abordatge d’atenció a homes agressors, ens trobem amb la no cobertura (no existència de serveis o recursos que ho abordin) de tot un seguit de situacions de violència masclista: per agressors sexuals, per violències masclistes fora de l’àmbit de la parella, en l’àmbit laboral, en el comunitari… Intervencions específiques dissenyades per abordar les diverses manifestacions de les violències masclistes.

En segon lloc, falten recursos i serveis per les dones víctimes, sobretot una atenció psicològica més continuada. També recursos específics per perfils de dones, com podrien ser, per exemple, dones grans.

També manca tot el tema de la prevenció sistemàtica. Ara comença a haver-hi un altre cop educació sexoafectiva obligatòria, comencen ara també els referents de benestar emocional a les escoles.

S’ha de reconèixer que s’ha fet molt, però que encara queda molta feina per fer.

Moltes gràcies per venir, per compartir-nos la teva experiència i aquestes aportacions tan enriquidores.


[1] Concepte sociològic en anglès que fa referència a aquell rebuig d’un gran grup de persones en contra d’alguna cosa que ha guanyat popularitat o èxit recentment.

[2] Entenem per “homes còmplices” aquells que potser no exerceixen violències masclistes més explícites, però que contribueixen en la perpetuació d’aquelles violències, en especial aquelles  més subtils i donen suport o no rebutjar violències masclistes exercides per altres homes.

[3] Rus Ervin Funk és consultor, formador i activista. Els seus esforços se centren en ajudar a crear una transformació que millori la capacitat de donar suport significativament a homes i nens, de manera que promoguin l’equitat i la justícia de gènere, sexual i racial. La seva proposta sobre els diferents posicionaments dels homes davant la igualtat de gènere està disponible en castellà a: https://conexus.cat/wp-content/uploads/2023/03/El-Continuum-de-la-implicacion-masculina.pdf

[4] Luis Bonino es psicoterapeuta i expert en les problemàtiques de la condició masculina. Des de fa més de 40 anys desenvolupa nombroses activitats en els àmbits de la salut mental i de la promoció de la igualtat entre dones i homes. La seva proposta sobre els diferents posicionaments dels homes davant la igualtat de gènere està disponible en castellà a: https://www.bizkaia.eus/home2/Archivos/DPTO3/Temas/Pdf/(2003%20Junio)%20Tiempo%20para%20la%20Reflexi%C3%B3n-%20las%20relaciones%20entre%20mujeres%20y%20hombres%20-%20luis%20bonino.pdf?hash=688b9bcbd9febd083351599d559e449c

[5] En aquest sentit, des de Conexus, en el marc del projecte “ENGAGE: implicar a professionals de primera línia en una resposta coordinada a homes agressors” han elaborat una Guia per a professionals de primera línia en l’abordatge de la violència de gènere en homes, disponible a: https://www.work-with-perpetrators.eu/fileadmin/WWP_Network/redakteure/Projects/ENGAGE/Final_roadmaps/engage_CAT_191121_web.pdf

Veure tot

vols treballar amb nosaltres?

Si t’engresca el nostre projecte i creus que pots sumar el teu talent al nostre equip, contacta amb nosaltres.