“Per què sortim al carrer?” pretén ser una declaració d’intencions -que des de LaGroc volem compartir amb les persones que ens llegiu- sobre per què encara és necessari sortir els carrers el 8 de març i commemorar el Dia Internacional de les Dones.
La pregunta del títol de l’article vol donar visibilitat a dos aspectes. En primer lloc, a què ens cal seguir prenent els carrers i l’espai públic, que durant tant temps se’ns ha forçat a no ocupar. En segon lloc, també volem posar el focus, que no totes podem sortir al carrer: sortim també per aquelles que no poden ser-hi, que no se’ls hi permet ser-hi i també, per aquelles que ja no hi són.
La principal resposta a la pregunta que ens fem i que ens motiva a escriure aquest article és que encara estem lluny d’assolir la igualtat de gènere en la nostra societat. Tanmateix, volem desengranar més aquesta resposta i apuntar diversos motius -sense pretendre ser exhaustives- que fan imprescindible que continuem sortint el carrer i reivindicant drets que encara, malauradament, no tenim.
Desigualtats i discriminacions
Les dones encara patim desigualtats pel fet de ser dones en diversos àmbits de les nostres vides. Volem aprofitar per mencionar que tot i que no aprofundim en aquest aspecte, cal tenir en compte que les dones no són un conjunt homogeni de persones i que poden estar travessades per múltiples eixos de desigualtat a part del gènere, que també afecten tots els aspectes que mencionarem a continuació i que poden fer que la situació d’algunes dones siguin encara més complexa i sovint, complicada.
Un dels principals àmbits on encara hi ha desigualtats de gènere és el mercat de treball, on la lògica patriarcal aconsegueix que, encara que les dones s’hagin incorporat al mercat laboral massivament i estiguin igual o més preparades que els homes, no tinguin ni salari ni índexs d’ocupació equivalents a ells[1].
Un dels indicadors clau que plasma la desigualtat de gènere en el mercat laboral és la bretxa salarial de gènere, que mesura la diferència entre els ingressos mitjans de les dones i els homes[2] i que la podríem definir com el percentatge addicional que cobren els homes respecte a les dones[3]. A Catalunya, les últimes dades presentades (del 2019), indiquen que la bretxa salarial de gènere se situava al 20,6%[4]. La bretxa salarial de gènere és un reflex dels múltiples desavantatges, discriminacions i desigualtats existents en el mercat laboral, on cal destacar[5]:
- La segregació laboral per raó de gènere. La concentració de dones en determinades ocupacions i nivells jeràrquics dins les empreses i entitats, el que es coneix també, com a segregació vertical i segregació horitzontal.
- El menysteniment de les ocupacions típicament femenines que, segons les estadístiques, s’associen a salaris més baixos. Il·lustratiu d’aquest punt, és el cas de les persones treballadores de la llar, que es troben en el Règim Especial d’Empleats de la Llar, que esdevé una relació laboral que no té els mateixos drets ni les mateixes condicions que la resta de persones treballadores. Per exemple, no tenen dret a la prestació d’atur[6], fet que ha estat motiu d’avís per part del Tribunal de Justícia de la UE. Això només il·lustra que el treball al servei domèstic no rep el mateix reconeixement que la resta de relacions laborals, a la vegada que no s’està dignificant un treball indispensable per la reproducció social.
- L’organització del temps de treball remunerat i no remunerat, sota uns valors tradicionals de gènere. Les dones estan sobrerepresentades entre les persones treballadores a temps parcial, tenen més interrupcions laborals, agafen més excedències a temps complet per la cura d’infants que no pas els homes i estan sobrerepresentades entre les persones treballadores amb reducció de jornada laboral per motius de cures. Així doncs, en general, les dones realitzen tota mena d’adaptacions de la vida laboral per encabir les cures, mentre que els homes es concentren en el treball remunerat i s’impliquen a fons en la seva carrera laboral. La corresponsabilitat encara és un tema pendent.
- Persistència dels estereotips de gènere, als quals podríem afegir els d’edat i origen ètnic, que influeixen en les trajectòries laborals, com també en les decisions de contractació i promoció
Així doncs, les dones, a part de percebre una retribució menor, tenim trajectòries laborals més precàries i inestables, i de retruc, menors oportunitats d’accés als recursos econòmics (atur, prestacions socials…). La bretxa salarial contribueix, en bona part, al que es coneix com a feminització de la pobresa[7].
Les desigualtats no queden únicament recloses en el mercat laboral, sinó que també tenen lloc en l’àmbit familiar i en les relacions íntimes, que s’han fet més palpables amb la crisi de la covid-19. En aquest sentit, les dones continuem assumint una part desproporcionada de les feines no remunerades (realitzant així, el que es coneix com a “doble jornada”) [8], si voleu saber-ne més, l’Observatori de Quotidiana ens ofereix dades. Cal tenir en compte que, aquestes desigualtats presents en l’àmbit familiar retroalimenten les de l’àmbit laboral, creant així un cercle viciós.
Violència masclista
La violència masclista, entesa com un fenomen social, consisteix en diferents manifestacions de relacions de poder històricament desiguals entre homes i dones a conseqüència de diversos factors institucionals, socials i culturals complexos i interconnectats[9]. Aquesta violència és una estratègia per mantenir el poder patriarcal i una forma d’impedir que les dones es moguin del lloc de desigualtat que tradicionalment han ocupat[10].
Aquesta violència, arma per excel·lència del patriarcat[11], no només opera contra les dones, sinó contra totes aquelles persones que trenquen els rígids esquemes del patriarcat, com serien les persones LGTBI[12].
La violència masclista és estructural, transversal i travessada per desigualtats múltiples. Es concreta en abusos físics, psicològics, sexuals i econòmics que són viscuts per les dones en diversos àmbits de les seves vides, com el de les relacions afectives i sexuals, familiars, laborals i sociocomunitàries. Aquesta violència ha adoptat diverses formes i diversos graus de complexitat[13]. Volem fer èmfasi en algunes d’aquestes formes:
- La violència sexual, entesa com a qualsevol comportament de naturalesa sexual dut a terme sense el consentiment de l’altra persona. Encara té lloc a les nostres cases, carrers i altres espais, com ho posa de manifest, l’últim informe elaborat per l’Hospital Clínic de Barcelona, que fa públic que durant el 2021, han estat ateses a l’Hospital 468 persones víctimes de violència sexual (90% dones i 10% homes; el 100% dels agressors van ser homes). El 12% de les agressions a dones les va cometre més d’un agressor i el 31,4% de les agressions van ser comeses sota la submissió química de la víctima[14]. La violència i les agressions sexuals comporten riscos per la salut, provoquen noves malalties i problemes de salut mental a curt i llarg termini.
- Una altra faceta de la violència sexual és el que es coneix com a assetjament sexual i per raó de sexe (i també per diversitat i/o expressió de gènere, orientació sexual…), que pot tenir lloc a l’àmbit laboral, en espais educatius o en espais públics. Així ho va posar de manifest la campanya #MeToo iniciada el 2017.
- Violència obstètrica, com va exposar un documental emès aquest març a Sense Ficció sota el nom de “Dona, vostè no té res!” [15], és un tipus de violència exercida pels professionals de la salut, sobre el cos i els processos reproductius de les dones[16]. Aquestes conductes poden incloure dues modalitats de violència. Per una banda, formes de violència física: pràctiques mèdiques invasives, o el subministrament de medicació no justificada per l’estat de salut de la dona o quan no es respecten els temps ni les possibilitats del part biològic. Per altra banda, formes de violència psicològica que inclou el tracte deshumanitzat, groller, discriminatori, humiliant, sigui quan la dona sol·licita assessorament o requereix atenció, o durant el transcurs d’una pràctica obstètrica[17].
- Violència digital o ciberviolència, que ja presenta un 4,1% de les agressions masclistes a Catalunya[18]. Podem identificar la violència digital com aquella que es comet i s’expandeix a través de mitjans digitals com les xarxes socials, correu electrònic o aplicacions de missatgeria mòbil, i que causa danys a la dignitat, integritat i/o seguretat de les víctimes. Algunes formes de violència digital són: monitoreig, assetjament, extorsió, desprestigi, amenaces, suplantació i robatori de la identitat, així com abús sexual relacionat amb la tecnologia, entre altres[19].
- Violència vicària, aspecte que vam tractar en un article anterior i que podeu consultar aquí.
- Feminicidi, que representa la forma més extrema de violència. És un conjunt de violències dirigides específicament a l’eliminació de les dones per la seva condició de dones i d’aquelles persones que tinguin característiques identificades com a femenines[20]. El feminicidi expressa de forma dramàtica la desigualtat de relacions entre el femení i el masculí, i mostra una manifestació extrema de domini, terror, vulnerabilitat social, d’extermini i inclús d’impunitat[21] . A Catalunya, entre el 2010 i el 2020 es van registrar 212 feminicidis i altres assassinats de dones a les mans d’homes[22]. Cal tenir en compte que, l’existència de feminicidis, comporta el manteniment d’un clima de terror, en el que qualsevol dona, incloses les dones trans, pot ser assassinada[23].
No ens volem estendre més, perquè podríem elaborar, entre totes, una llista molt llarga de motius pels quals sortim al carrer. Hem aprofitat, aquest espai mensual per apuntar alguns dels molts motius que a nosaltres ens empenyen a sortir al carrer, també per aquelles que no poden fer-ho.
Bibliografia
[1] Varela, N., 2013. Feminismo para principiantes. Barcelona: Ediciones B.
[2] CCOO, 2021. Informe sobre la bretxa salarial. Disponible a: <https://web.ccoo.cat/revistes/ceres_altres/Informe%20Bretxa%20febrer%202021%20v4.pdf>
[3] Anghel, B., Conde-Ruiz, J.I., Marra, I., 2018. Brechas salariales de género en España. Hacienda Pública Española, 229, pp. 87-119.
[4] Empresa i Treball, 2022. La bretxa salarial de gènere a Catalunya baixa per cinquè any consecutiu i amb un descens d’1,5 punts se situa en el 20,6% l’any 2019. Nota de premsa. Disponible a: <https://govern.cat/salapremsa/notes-premsa/418568/bretxa-salarial-genere-catalunya-baixa-cinque-any-consecutiu-descens-d15-punts-se-situa-206-percent-lany-2019>.
[5] Observatori del Treball i Model Productiu, 2019. Evolució de la bretxa salarial de gènere a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
[6] AMIC, ?. Guia de drets i deures del servei domèstic. Disponible a: <https://ajuntament.barcelona.cat/consell-municipal-immigracio/sites/default/files/documents/doc.gt_.llar_.20.pdf>.
[7] Baleztena, S., 2017. Tres cares de la feminització de la pobresa. Crític. Disponible a: <https://www.elcritic.cat/noticies/tres-cares-de-la-feminitzacio-de-la-pobresa-12356 >.
[8] González, M. J., 2022. La pobresa en les dones: el precari equilibri del treball i la conciliació. Barcelona: Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya.
[9] Wolf, B., 2020. A dispositive approach: Unveiling structural and symbolic violence against women. Comunicació: revista de recerca i d’anàlisi, 37(1), pp. 115-134.
[10] Fernández, C., 2004. Violencia contra las mujeres: una visión estructural. Intervención Psicosocial, 12(2), pp. 155-164.
[11] Varela, N., 2013. Feminismo para principiantes. Barcelona: Ediciones B.
[12] Butler, J., 2018. Una crítica de la violencia de nuestro tiempo. A: Lastesis, 2020. Antología feminista. Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial. Pp. 111-131.
[13] Pallarés, M., 2012. Violencia de género. Reflexiones sobre la relación de pareja y la violencia contra las mujeres. Sabadell: Marge Books
[14] Disponible a: https://www.clinicbarcelona.org/ca/noticies/el-clinic-ha-ates-468-agressions-sexuals-a-urgencies-durant-el-2021
[15] Disponible a: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/dona-voste-no-te-res/video/6146129/
[16] Soto-Toussaint, L. H., 2016. Violencia obstètrica. Revista Mexicana de Anestesiología, 39, pp. S55-S60.
[17] Gherardi, N., 2016. Otras formes de violència contra las mujeres que reconocer, nombrar y visibilizar. Santiago: Naciones Unidas.
[18] Pérez, V., 2021. Més violencia digital cap a les dones que violencia sexual. El Punt Avui. Disponible a: <https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2063005-mes-violencia-digital-cap-a-les-dones-que-violencia-sexual.html>
[19] ONU Mujeres, 2020. Violencia contra mujeres y niñas en el espacio digital: Lo que es virtual también es real. Disponible: <https://mexico.unwomen.org/sites/default/files/Field%20Office%20Mexico/Documentos/Publicaciones/2020/Diciembre%202020/FactSheet%20Violencia%20digital.pdf >.
[20] Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, 2016. Dones Invisibles: Les persecucions per motius de gènere i el dret d’asil. Barcelona: Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat.
[21] Sagot, M., 2007. Feminicidio. A: Beatriz, S., 2007. Diccionario de estudios de género y feminismos. Buenos Aires: Biblos.
[22] Feminicidi.cat, 2022. Informe Catalunya 2020. Disponible a: <https://www.feminicidi.cat/informe-feminicidis-catalunya-2020/>.
[23] Butler, J., 2018. Una crítica de la violencia de nuestro tiempo. A: Lastesis, 2020. Antología feminista. Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial. Pp. 111-131.
