Malauradament aquest terme ha entrat en el nostre vocabulari des dels tràgics successos que tenen noms d’infants assassinats a mans dels seus pares. La violència vicària, terme desenvolupat el 2012 per Sonia Vaccaro[1], psicòloga que des de fa més de quatre dècades es dedica a l’estudi del maltractament contra les dones, per referir-se a aquella violència que utilitza als fills i filles per ferir i maltractar a les dones. És una violència secundària a la víctima principal, que és la mare, que és en realitat a qui es vol ferir[2]. Com diria bell hooks[3], la violència patriarcal també s’exerceix contra la infància per part d’adults sexistes.
Sonia Vaccaro descriu aquest concepte i el diferencia del concepte de filicidi, que és la mort causada per un pare o una mare a un propi fill o filla. En canvi, en la violència vicària, segons Vaccaro, no existeix consciència de fill/a, aquests són objectes per fer mal a la mare i així ho diu i ho fa saber l’home. Són un objecte més per manipular, controlar i continuar maltractant a la dona[4].
Vicari prové del llatí i serveix per definir a la persona que substitueix a una altra en un lloc de poder. La primera vegada que es va utilitzar va ser durant el segle III, quan l’emperador Dioclecià va reorganitzar el territori en unes porcions administratives que va batejar com a diòcesis. Aquestes àrees eren controlades pels vicaris i les seves diòcesis estaven agrupades en entitats administratives superiors anomenades prefectures. Tant per la influència del dret i la història de l’època romana, com per la pervivència del llatí com a llengua de cultura i poder en l’Europa medieval, el terme vicari es va continuar usant, però adaptant-se[5].
La violència vicària s’inclou dins de la violència de gènere i hi ha un ampli rang de conductes que engloben aquesta forma d’instrumentalització dels i les menors, que poden anar des de formes subtils com parlar malament de la mare davant dels fills i les filles, a manipular-los en la seva contra, amenaçar de treure-li la custòdia, o el màxim dolor i la forma més extrema d’aquest tipus de violència: posar fi a les seves vides i fer desaparèixer el cadàver de les criatures, perquè les mares no tinguin l’opció de donar sepultura a la criatura assassinada [6].
La violència vicària, tot i sense a un nom concret, va començar a ser coneguda a l’estat espanyol arran del cas Bretón [7], quan dos infants, Ruth i José, de 6 i 2 anys, van ser assassinats pel seu pare. Aquest cas va suposar un abans i un després en la consciència sobre l’ús dels fills i filles com a forma d’exercir violència de gènere: a partir del 2013, a l’estat espanyol, els infants i adolescents van començar a ser registrats com a víctimes i des de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere es publiquen les següents dades:
Font: elaboració pròpia a partir de les dades publicades des de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere [8]
Posteriorment, l’any 2015, amb la Llei Orgànica 8/2015[9], de 22 de juny, de modificació del sistema de protecció a la infància i adolescència, es va començar a considerar als fills i fills com a víctimes directes de la violència de gènere. I el 2017, el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere va recollir el concepte i, últimament, ja s’ha tingut en compte en el redactat de diverses sentències judicials[10].
L’última llei aprovada a l’estat espanyol referent a la protecció a la infància i l’adolescència davant de situacions de violència, és la recent Llei Orgànica 8/2021, del 4 de juny, de protecció integral a la infància i l’adolescència davant la violència[11], coneguda també com a Llei Rhodes, que modifica l’article 1 de la Llei Orgànica 1/2004[12], de 28 de desembre, de Mesures de protecció integral contra la violència de gènere, per tal de reconèixer la violència vicària, establint que la violència de gènere també comprèn la violència exercida sobre els familiars o familiars menors d’edat, amb l’objectiu de causar dolor a la dona.
El concepte de violència vicària s’introdueix dins de l’ordenament jurídic català amb la Llei 17/2020[13], que modifica la Llei 5/2008 [14] i concretament el seu article 4 per incloure la violència vicària com una forma de violència masclista. La defineix com qualsevol tipus de violència exercida contra els fills i filles amb la finalitat de provocar dany psicològic a la mare.
La violència vicària, posa sobre la taula que els infants i adolescents són víctimes, majoritàriament silencioses i invisibles, de la violència masclista existent en les llars en les quals creixen. En aquest sentit, segons les dades de la macroenquesta sobre la violència masclista realitzada pel Ministeri d’Igualtat, el 89,6% de les dones que han patit violència de gènere per part de la seva parella tenen fills o filles. Això suposa que a l’estat espanyol, més d’1,6 milions de menors viuen en llars en les quals s’exerceix algun tipus de violència física, sexual i/o econòmica, o de control emocional per part del pare. Tanmateix, segons fonts del Consell General del Poder Judicial, a Espanya, amb prou feines un 3% dels casos de violència de gènere acaba amb la suspensió del règim de visites als pares que han exercit el maltractament i el 5,2% dels jutges i jutgesses dicten la retirada de la guarda i custòdia als agressors com a mesura cautelar de protecció de menors[15].
Des de 2019, segons les dades del Ministeri d’Interior, s’han donat al voltant de 2000 casos amb criatures en situació de risc per violència de gènere. Només el juny de 2021, el sistema VioGen (Sistema de Seguiment Integral en els casos de Violència de Gènere)[16] ha comptabilitzat 500 casos de menors en situació de risc, 3453 en situació de vulnerabilitat i 4542 casos amb menors d’especial rellevància. El Sistema VioGen s’aplica per instància policial quan hi ha una diligència oberta per violència de gènere i és un protocol de valoració del risc per la víctima i pels infants i adolescents que estan a càrrec seu[17].
L’exposició a la violència i la mateixa violència vicària és una forma de maltractament infantil, que pot generar en el o la menor les mateixes conseqüències o seqüeles que la violència física o psicològica directa. Entre les repercussions derivades de conviure en un ambient violent cal destacar la reproducció d’esquemes o el possible aprenentatge tant de les conductes violentes com de la submissió a aquestes [18], per tant cal trencar el cercle per evitar la reproducció de les violències al més aviat possible.
Bibliografia
[1] Kohan, M., 2015. Sonia Vaccaro: “La ley de Infancia no impedirá que los niños sigan expuestos a la violencia vicaria”. Público [en línia]. Disponible a: <https://www.publico.es/entrevistas/sonia-vaccaro-ley-infancia-no-impedira-ninos-sigan-expuestos-violencia-vicaria.html>.
[2] Vaccaro, S., 2018. La justicia como instrumento de la violència vicaria: la ideología del pretendido “Ssap” y la custodia compartida impuesta. Nuevas Jornadas de violencia de género: el patriarcado en la justicia. Disponible a: <http://consellodacultura.gal/mediateca/extras/CCG_ac_2018_novasformasviolenciaxenero_soniavaccaro.pdf>.
[3] hooks, b., 2017. El feminismo es para todo el mundo. Madrid: Traficantes de Sueños.
[4] Vaccaro, S., 2018. La justicia como instrumento de la violencia vicaria: la ideología del pretendido “Ssap” y la custodia compartida impuesta. Nuevas Jornadas de violencia de género: el patriarcado en la justicia. Disponible a: <http://consellodacultura.gal/mediateca/extras/CCG_ac_2018_novasformasviolenciaxenero_soniavaccaro.pdf>.
[5] Carmaniu, X., 2021. Por qué se llama violència vicaria. Faro de Vigo [en línia]. Disponible a: < https://www.farodevigo.es/sociedad/2021/09/03/llama-violencia-vicaria-56887742.html>
[6] Reina, C., 2021. Diez años del caso Bretón: cuando España comenzo a conocer lo que es la violencia vicaria. ElDiario.es. Cordopolis [en línia]. Disponible a: <https://cordopolis.eldiario.es/cordoba-hoy/sociedad/diez-anos-caso-breton-espana-comenzo-conocer-violencia-vicaria_1_8375614.html>.
[7] Ídem
[8] Ministerio de Igualdad, 2021. Delegación del Gobierno contra la Violencia de Género [en línia]. Disponible a: <https://violenciagenero.igualdad.gob.es/violenciaEnCifras/victimasMortales/fichaMenores/home.htm>
[9] Disponible a: https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2015-8222
[10] Carmaniu, X., 2021. Por qué se llama violencia vicaria. Faro de Vigo [en línia]. Disponible a: <https://www.farodevigo.es/sociedad/2021/09/03/llama-violencia-vicaria-56887742.html>
[11] Disponible a: https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2021-9347&p=20210605&tn=1#a4-6
[12] Disponible a: https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2004-21760
[13] Disponible a: https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/8303/1828756.pdf
[14] Disponible: https://www.parlament.cat/document/nom/TL75.pdf
[15] Kohan, M., 2021. ¿Qué es la violència vicaria y por qué es el maltrato más cruel hacia las mujeres? Público [en línia]. Disponible a: <https://www.publico.es/sociedad/violencia-machista-violencia-vicaria-maltrato-cruel-mujeres.html>
[16] Secretaria de Estado de Seguridad, 2021. Sistema de seguimiento integral en los casos de Violencia de Género (Sistema VioGén). Disponible a: <http://www.interior.gob.es/documents/642012/12866658/Estadisitica+Junio/0f836516-9654-4676-a49e-fc41a2a86269>.
[17] Guàrdia, M., 2021. Los retos para el abordaje de la violència vicaria. Pikara [en línia]. Disponible a: <https://www.pikaramagazine.com/2021/09/los-retos-para-el-abordaje-de-la-violencia-vicaria/>.
[18] Llopis, C., Rodríguez, I. i Martín, M., 2019. Repercusión de la exposición a la violència de género en menores y adolescentes. Boletín Galego de Medicina Legal e Forense, 25, pp. 49-57.
